Pere Oliveres

Alt i prim de pas cansat però sense aturar-se anava allà on se’l demanava, ja sigui a escoltar, ajudar, acollir i lluitar pels altres.  La seva opció era molt clara, seguir a Jesús en totes les seves conseqüències, la seva casa, els seus bens i tota la seva vida al servei dels altres.

Posada de la primera pedra del temple actual, Pere llavors seminarista és el jove amb ulleres al costat del Bisbe.

Tot va començar de ben jove, acabada la guerra és un noi adolescent,  que com, altres a viscut i patit tots els embats de la guerra civil. Malgrat que el seu pare era de tradició republicana,  d’esquerres i creient, ell és un jove d’acció catòlica de la parròquia Mare de Déu dels Dolors al carrer Begur, acompanya als mes joves, els aspirants, en la catequesi i la litúrgia. Allà coneix a Edmón Garreta que serà abat de Poblet i Solius, junts entren al seminari. Compaginen els estudis amb l’activitat a la parròquia.   Edmón passarà a l’ Ordre del Císter a Poblet i Pere de diocesà a les parròquies obreres de Barcelona. Ordenat prevere al març de 1951, va passar com a vicari a la nova parròquia de Sant Joan Maria Vianney a Sants, Santa Maria del barri de la Barceloneta i la Concepció.

És allà on ratifica la seva opció pels més pobres i desfavorits, en totes les seves conseqüències. I ho remarco així perquè ell va ser el pioner de cedir tot l’espai de casa seva al carrer de Sants per acollir a presidiaris i tota persona que necessites aixopluc, fins i tot si calia es desprenia de la seva pròpia roba. Va trencar molts estereotips del capellà que es tenia aleshores, el sacerdot al servei dels mes desfavorits com Jesús va rentar els peus als seus deixebles. Rebutjava els diners i si en veia era per allò que es necessités; les ostentacions no estaven en el món d’en Pere. Cal deduir que li va comportar conflictes vers a la jerarquia d’aleshores. Doncs com  a vicari dedicava els diners i recursos de les col·lectes a persones necessitades. Una època on l’església emprava molt els recursos més en la construcció de nous temples i reformes que atendre als necessitats. El llavors bisbe Modrego va dir “o esta loco o va para santo” i el va destinar com a capellà adscrit a la seva comunitat de la Mare de Déu dels Dolors.

Pere va fundar Obra de Formació i Orientació Religioso-Social (OFORS). El mateix bisbe li va atorgar de personalitat jurídica pròpia,  tenia la seva seu a casa seva Així es poder dedicar més profundament a la seva causa, l’acolliment dels més desfavorits i també a moviments de renovació en el si de l’església catòlica, com  els grups de JOC. La JOC era un moviment que funcionava a Bèlgica des dels anys 30. La JOC fundada pel capellà Joseph Cardijin a Bèlgica, pretenia que l’església atengués la causa obrera. Agrupant joves obrers compromesos. A Catalunya va arrelar a finals dels anys 40, sorgint com una de les plataformes de la lluita antifranquista. Es en aquest incipient grup de la casa de Mn Pere,  on es va gestar la JOAC .(joventut obrera d’acció catòlica)

El seu treball consistia en recorre els barris marginals, com el Xino, visitar presoners de Montjuïc (fins l’any 1963 va ser presó militar) i la Model. La seva casa, al número 214 de la carretera de Sants, era el primer suport dels nois que sortien de la presó, trobaven acolliment, i acompanyament per la seva reinserció. Segons Explicava la Montserrat Vime, Mn Pere es descuidava de tenir cura de la seva pròpia roba i es movia per tot arreu sense diners, fins i tot rebutjava les donacions. En canvi tenia molta cura de les persones acollides, tal com deia “ el dejuni l’hem de fer nosaltres, ells no”; i així era. Durant tota la vida hi va haver gent que va fer donatius per aquell projecte deixant diners a la bústia. Però si mossèn Pere identificava qui els havia deixat els feia tornar. Ell ho justificava així “Diners ni tenim, ni els demanem, ni en donem” i “Ha fet molt mal a l’església anar darrera dels diners”,  “La manca de diners mai m’ha impedit fer res d’important  però la falta de persones d’esperit, persones entregades, si.” Activista compromès amb la causa dels més marginats, on fins i la finca va estar envoltada durant tres dies per la policia que demanava que entregués a un dels nois, un fet al que es va negar. Molts joves marginats atesos per Mn Pere, van esdevenir homes compromesos en diferents tasques socials del Barri.

La seva comunitat de la Mare de Déu dels Dolors se la va estimar sempre amb la seva gent. Ajudava a les celebracions quan calgués, va tenir una missa assignada la de les  9 dels diumenges; se’n recordava de les famílies i les assitia, amb la malaltia i en els últims moments. En els darrers anys de la seva vida va tenir especial dedicació també amb drogodependents i immigrants de qualsevol religió.

Mn Pere ens va deixar el 2 d’abril del 2007, deixant-nos el seu testimoniatge de servei i compromís. La seva fundació i casa va passar a mans de Caritas Diocesana. Pere va fer la seva tasca en silenci, l’únic ressò mediàtic va ser el seu testimoni. Com deia Mn Ballarin  “els Sants són els que fan la seva feina en silenci sense cercar el protagonisme”.

En una Barcelona colpejada i abatuda per la postguerra, apareix un jove Pere,  fill d’un república d’esquerres, que baixa de l’ase per atendre al marginat, ferit i aturat al camí.